Awa Abdulaya
Un cartell lluminós que emet missatges des d’un terrat al costat del port, una cadira on des de fa anys no s’asseu mai ningú, uns ulls com a boscos alemanys… Aquest llibre és el retrat d’una família unida pels fràgils llaços de la necessitat i de l’amor i la mirada única d’una dona meravellosa en un moment extraordinari.
Una nit de Cap d’Any, l’Amalia, una entranyable mare de seixanta-cinc anys, reuneix tota la família per sopar. Sap que serà una nit intensa, plena de secrets i mentides, de molt riure i de confessions. La història l’explica Fer, que en primera persona, ens va situant en el context i ens va presentant als personatges principals, la seva família. En aquesta trobada sura la tensió de les coses mal dites, que no se saben dir o que no es diuen (perquè així no existeixin), que s’amaguen o que es tracten d’oblidar.
Aquest llibre és emotiu, entranyable i divertit en diverses ocasions. M’ha agradat especialment la manera com retrata les relacions familiars, amb les seves llums i ombres, i com mostra l’amor incondicional d’una mare que sempre està present per als seus fills. He trobat que l’autor sap transmetre molt bé els sentiments més profunds dels personatges i crea moments emotius que fan reflexionar sobre la importància de la família i del suport mutu.
D’altra banda, he de reconèixer que la lectura se m’ha fet lenta en alguns moments. La història no em va acabar d’atrapar i els capítols són molt descriptius. En especial, la figura d’Amalia, la mare, m’ha semblat una mica difícil d’entendre. Potser hi ha hagut un excés de to humorístic, que també m’ha provocat incomoditat i ganes d’acabar-lo.
Des del principi, el llibre no va acabar d’agradar-me, encara que retrata molt bé la relació familiar i la història de cada personatge. Tot i això, la novel·la va aconseguir mantenir-me pendent del que passava tant a la mare com a la resta de la família i en general, m’ha semblat una història profunda, amb moments emotius i personatges molt humans.
